Un estudi de l'Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP) del qual es fa ressò avui aquest diari explica negre sobre blanc el que per milers d'usuaris de Renfe és tan sols una percepció: fa vint anys els trens anaven més ràpid. Eren més ràpids i, en algun cas, també tenien més freqüència que en l'actual sistema de rodalies. És el cas de la connexió de Barcelona amb l'aeroport del Prat, que és potser l'exemple més sagnant perquè perjudica una connexió bàsica de l'àrea metropolitana i la seva projecció cap al món. L'any 1982 hi havia entre Sants i l'aeroport un tren directe cada vint minuts, i feia el recorregut en onze minuts. Avui, el servei de rodalies de Renfe ofereix un tren cada mitja hora que s'atura a totes les estacions en un trajecte de vint minuts. La connexió de Barcelona amb el seu aeroport és manifestament pitjor que fa vint-i-cinc anys, amb la paradoxa que els usos i la impor- tància estratègica de l'aeroport com a enllaç internacional són molt més grans ara que fa un quart de segle. Ara es fan més parades en estacions i baixadors, però no s'han posat més vies, de manera que els trens triguen més per fer el mateix recorregut. Aquesta política de Renfe ha fet desaparèixer els trens semidirectes que unien en només vint minuts Barcelona i Mataró (ara el trajecte és de trenta-cinc minuts), i impedeix tornar a muntar serveis directes i semidirectes sense perju- dicar la resta de la xarxa de rodalies. Aquests serveis ràpids donarien molta més eficiència a un transport que és clau per al bon funcionament de la xarxa de ciutats que és avui el nucli central de Catalunya. Però la falta d'inversions i de planificació de l'Estat ens ha portat al punt actual, en el qual gairebé sempre és més ràpid fer el trajecte en cotxe que en tren. Aquest fet delata el greu fracàs de Renfe com a operador al servei d'un bon desenvolupament metropolità.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada